Silencis


Cuso la nit a la teva esquena.
Ja vindrà el temps de riure,
de plorar com ploràvem.
La gent passa pel carrer sense mirar-se,
sense veure't,
i és un esquinç la multitud que envolta,
el bocí de llum de la teva mirada.
L'ombra ha crescut mentre callaves
i asseguda sobra el terra, cuso i descuso dins la nit,
els missatges que no arriben,
que no graten la pell humida de l'albada.
I els meus dits ja no et toquen,
ja no et solquen les passes despenjades,
desfilades del fil de l'agulla que calla.
("Miratges")
Un poema de nit i d'albada per començar el febrer, per trencar silencis i boques tancades.

1 comentario:

Anónimo dijo...

M'encanta aquesta manera teva de trencar silencis.Molt íntim.
Anna