Silencis

Cuso la nit a la teva esquena.

Ja vindrà el temps de riure,

de plorar com ploràvem.

La gent passa pel carrer sense mirar-se,

sense veure't,

i és un esquinç la multitud que envolta,

el bocí de llum de la teva mirada.

L'ombra ha crescut mentre callaves

i asseguda sobra el terra, cuso i descuso dins la nit,

els missatges que no arriben,

que no graten la pell humida de l'albada.

I els meus dits ja no et toquen,

ja no et solquen les passes despenjades,

desfilades del fil de l'agulla que calla.

("Miratges")

Un poema de nit i d'albada per començar el febrer, per trencar silencis i boques tancades.